Va ser un discurs preciós que pots llegir a continuació
El primer que vaig fer quan vaig tenir la sort de que em caigués a les mans la cartera de Moviments Veïnals en aterrar la secció de local d’EL PERIÓDICO va ser, de forma quasi intuïtiva, venir a fer una volta per Nou Barris. Vaig pujar el metro i vaig baixar a Via Júlia. Per una noia de poble com jo, semblava un lloc prou exòtic. Prou remot i atractiu. Vaig caminar sense massa idea per veure què s’hi respirava, com s’hi vivia. Vaig acabar al Casal de barri de la Prospe, on vaig trobar uns papers de la 29ena edició de la Cultura va de festa. Denunciaven les retallades anunciades pel districte a les festes populars. Retallades que eren només el principi del que havia de venir. L’ajuntament acabava de comunicar que la partida pressupostària per a infrastuctura en festes era “massa elevada” i s’havia de disminuir, fet que, sobra dir-ho, us va fer posar dempeus. I és que a Nou Barris, si d’alguna cosa aneu sobrats és de ganes de cultura i de festa. No teníeu ni teniu cap intenció de permetre que us retallessin en CULTURA, conscients de que la CULTURA, l’ART, és l’única eina que tenim aquells que només tenim les nostres mans per apropar-nos a allò diví. Vaig veure de seguida que aquella gent era la meva gent.
En aquests anys, la meva vinculació amb el districte ha anat creixent (no pareu de donar notícies!). Recordo un tema, també molt al principi, sobre l’aniversari de l’Ateneu, on vaig conèixer a la Yoyi. Vaig confirmar el que ja vaig pensar aquell primer dia a la plaça d’Àngel Pestanya, que com m’agradava aquell lloc! I no era només el projecte cultural de l’Ateneu, que em va fascinar, sino, sobre tot, l’arrelament al territori. Aquesta comunió quasi màgica entre poble i cultura, que en dies com avui i en llocs com aquests es respira a tots els racons. El que més em meravellava i em meravella de tot allò, de tot això, és el sentiment de pertinença i de lluita col·lectiva. Avui i aquí sou la viva imatge del paper transformador de la CULTURA. Si hi hagués un Nou Barris a cada ciutat, a cada poble, otro gallo cantaría.
L’altre dia, arrel de la mort de Gabriel García Márquez, llegia un article que parlava de la influència de Ramon Vinyes, el ‘sabio catalán’ que presidia les tertulies del Grup de Barranquilla. Deia alguna cosa així com que ell va ser qui els va fer creure que en una ciutat desconeguda, on en aparença no hi havia ni cultura, ni història, ni universistat, ni classe dirigent cultivada, era possible ser culte. I aquella definició de la Barranquilla dels anys 40 em va fer pensar en el Nou Barris dels anys 70, i 80 i 90 i 2.000 i el Nou Barris del segle XXI. Em va venir al cap aquell prodigi de Nou Barris del que parlava Manuel Rivas en aquell reportatge on narrava com us vau revelar contra el vostre destí desmantellant una fàbria que enverinava els vostres barris per fer-hi un ateneu on crear cultura popular. Article publicat el 2007, però que jo vaig llegir fa uns mesos, quan me’l va recomanar el Xavi Artal, a qui, com a tants, vaig conèixer a través del Jese, la meva GRAN font al districte. Gràcies, Jese.
I aquesta transformació de la planta asfàltica que dominava Trinitat Nova fins els anys 70 en una de escoles de circ més important del món em va fer pensar en la lluita actual contra la cimentera de la veïna Montcada, en la que, solidaris, i afectats també, ja que l’aire no entén de fronteres administratives, també esteu ficats. I imaginava com podria ser aquesta fàbrica grisa d’aquí a 30 anys. I imaginava un cel que, lluny d’estar tenyit pel fum de la mastodòntica planta, s’omplia amb els colors dels saltimbanquis que saltarien de terrat en terrat. En un ambient molt semblant al que es viu avui al parc de la Guineueta.
I aquest rar viatge emocional entre Barranquilla, Nou Barris i Montcada, em va portar, en una última parada, a Sant Celoni, el meu poble, on vaig sentir a parlar sobre la cultura transformadora que es cultivava a Nou Barris per primer cop, molt abans de dedicar-me a això d’explicar històries de Barcelona. Unes bones amigues es van apuntar un estiu a una brigada a Nicaragua amb l’agermanent de Nou Barris. I la meva sorpresa va ser que, no només van tornar tocades per tot el que una experiència d’aquestes característiques comporta, sino que parlaven i parlaven, a més de les seves famíles d’Estelí, del Rafa Juncadella. Un personatge dels que marca a qui el coneix. Una altra de les persones amb ADN Nou Barris.
Però el més important del que està passant avui aquí, i cada dia als vostres carrers i barris, NO és el record de totes aquestes lluites passades, de les que, òbviament, s’ha d’aprendre, sino la força del PRESENT, que tanta falta ens fa per guanyar elfutur.De les joves lluitadores com l’Alba o els skaters de la pistes de la Via Favència. Perque, si hi ha un lloc on ha quedat demostrat que el poble unit mai serà vençut, aquest és Nou Barris.
Que mai ningú ens faci creure que la CULTURA és un privilegi que no ens pertoca!
Salut, cultura i festa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada